QUIM MONZÓ / La Vanguardia / 29 juny 2012
Aquests dies, cada cop que sento les prediccions terrorífiques que ens avisen que, si l'Eurovegas es construeix a Barcelona, una esborronadora pluja de foc caurà damunt nostre en forma de vici i ludopatia, recordo el que va succeir fa gairebé vint anys amb el casino de Sant Pere de Ribes. El temps passa a tota castanya i això fa que sovint oblidem fets ocorreguts no fa gaire i que ens donen pistes sobre esdeveniments actuals.
A mitjans dels noranta s'estudiava la possibilitat que el Gran Casino de Barcelona, situat a Sant Pere, es traslladés a la ciutat que li dóna nom. Jo vaig ser només una vegada al casino de Sant Pere. Era de nit. No vaig jugar a res. No sóc gaire aficionat als jocs d'atzar. Això sí: no vaig perdre detall del que passava a les taules ni dels personatges que hi havia. Vaig prendre força gintònics, una beguda que, encara que els modernets alfa no s'ho creguin, ja existia aleshores, i fins i tot molt abans. El cas és que el dia que van anunciar que volien traslladar el casino des de Sant Pere a Barcelona moltes veus van posar el crit al cel. D'una banda, els habitants de Sant Pere, perquè la mesura havia de significar pèrdua de llocs de treball per als habitants de la població. I d'una altra, els que agitaven l'espantall de l'addicció al joc: si el Gran Casino es desplaçava a la metròpoli, moltíssims barcelonins caurien en l'addicció al joc i la ciutat sencera es convertiria en poc menys que un infern de sofre pudent. Amb tints així ens vaticinaven el futur certs polítics suposadament d'esquerres i certes plomes preclares del columnisme populista. Jo, que com queda explicat no sento cap mena de passió especial pel joc, assistia fascinat a l'espectacle. Recordo haver escrit algun article preguntant de quina prebenda gaudien els ludòpates de la comarca del Garraf per tenir un casino a la cantonada mentre els ludòpates barcelonins s'havien de fer fotre sense cap.
El cas és que, finalment, van traslladar el Gran Casino: des de Sant Pere a Barcelona, a la Vila Olímpica, i -oh, meravella- l'hecatombe que ens havien anunciat no va aparèixer per cap costat. El Gran Casino continua funcionant i la ciutadania en continua passant bastant. Aquesta mateixa sensació és la que tinc aquests dies amb això de l'Eurovegas. Ens diuen que serà la nostra perdició -un mar de desenfrenament i llibertinatge-, però m'ensumo que, si finalment es construís, la vida dels barcelonins no se'n veuria gaire afectada. Ens queixem de les promeses incomplertes dels polítics que manen però potser hauríem de començar a exigir també que els venedors d'apocalipsis es disculpin quan es demostra que les seves profecies catastròfiques eren pura demagògia. Això sí, ull viu amb el magnat Adelson, perquè aquest paio és un fenomen: deien que venia amb les butxaques plenes de bitllets i ara resulta que vol que li financem el negoci.
Aquests dies, cada cop que sento les prediccions terrorífiques que ens avisen que, si l'Eurovegas es construeix a Barcelona, una esborronadora pluja de foc caurà damunt nostre en forma de vici i ludopatia, recordo el que va succeir fa gairebé vint anys amb el casino de Sant Pere de Ribes. El temps passa a tota castanya i això fa que sovint oblidem fets ocorreguts no fa gaire i que ens donen pistes sobre esdeveniments actuals.
A mitjans dels noranta s'estudiava la possibilitat que el Gran Casino de Barcelona, situat a Sant Pere, es traslladés a la ciutat que li dóna nom. Jo vaig ser només una vegada al casino de Sant Pere. Era de nit. No vaig jugar a res. No sóc gaire aficionat als jocs d'atzar. Això sí: no vaig perdre detall del que passava a les taules ni dels personatges que hi havia. Vaig prendre força gintònics, una beguda que, encara que els modernets alfa no s'ho creguin, ja existia aleshores, i fins i tot molt abans. El cas és que el dia que van anunciar que volien traslladar el casino des de Sant Pere a Barcelona moltes veus van posar el crit al cel. D'una banda, els habitants de Sant Pere, perquè la mesura havia de significar pèrdua de llocs de treball per als habitants de la població. I d'una altra, els que agitaven l'espantall de l'addicció al joc: si el Gran Casino es desplaçava a la metròpoli, moltíssims barcelonins caurien en l'addicció al joc i la ciutat sencera es convertiria en poc menys que un infern de sofre pudent. Amb tints així ens vaticinaven el futur certs polítics suposadament d'esquerres i certes plomes preclares del columnisme populista. Jo, que com queda explicat no sento cap mena de passió especial pel joc, assistia fascinat a l'espectacle. Recordo haver escrit algun article preguntant de quina prebenda gaudien els ludòpates de la comarca del Garraf per tenir un casino a la cantonada mentre els ludòpates barcelonins s'havien de fer fotre sense cap.
El cas és que, finalment, van traslladar el Gran Casino: des de Sant Pere a Barcelona, a la Vila Olímpica, i -oh, meravella- l'hecatombe que ens havien anunciat no va aparèixer per cap costat. El Gran Casino continua funcionant i la ciutadania en continua passant bastant. Aquesta mateixa sensació és la que tinc aquests dies amb això de l'Eurovegas. Ens diuen que serà la nostra perdició -un mar de desenfrenament i llibertinatge-, però m'ensumo que, si finalment es construís, la vida dels barcelonins no se'n veuria gaire afectada. Ens queixem de les promeses incomplertes dels polítics que manen però potser hauríem de començar a exigir també que els venedors d'apocalipsis es disculpin quan es demostra que les seves profecies catastròfiques eren pura demagògia. Això sí, ull viu amb el magnat Adelson, perquè aquest paio és un fenomen: deien que venia amb les butxaques plenes de bitllets i ara resulta que vol que li financem el negoci.
